AIXI COM UNA SOLA LLETRA...

CONFÚS

2007-10-16T14:43:00.004-07:00

Així com una sola lletra
en un món de paraules,
veig passar els diàlegs
llargs, forts
i amb un ordre incomprensible
que em fa sentir com aquell apòstrof
que no troba lloc en un mot sense vocals.

Camin i veig,
compar i decideix.
barreig blancs i rojos,
verds i blaus,
però només arribo,
un i altre cop,
al negre to del desencert.

Si un dia em cridau,
diré que no hi som.
Estaré esperant, ansiós,
La paraula camí.

PETIT BOCÍ

2007-10-16T14:43:00.003-07:00

Petita però ferma,
sures càlida entre germanes.
Arrecerada d’un ràpid món
bategues al ritme d’una mansa gaita,
ofegant ses presses,
aturant es temps
entre nues cales i verges fonts.

Viva però malalta,
sotmesa a sa virica riquesa,
a sa febre des ciment,
crides, corres, demanes ajut,
muda per un silenci pagat.

Petita però ferma,
viva però malalta,
nit i dia tempestuosos,
orígen i destí
des nostre tranquil viatge.

PRESA DE LA PLUJA

2007-10-16T14:43:00.001-07:00

Una sola llàgrima,
filla exiliada dels teus ulls,
abandonada, sola,
condemnada a recórrer
el més suau dels camins,
basta per a ferir-me.
Per ofegar la més càlida foguera.
Per enfosquir el més clar dels matins.
Per deixar-me impassible
davant la més bonica albada.

Filla exiliada dels teus ulls
que, com una forta pluja
enfonsa un castell de sorra,
refugi del meu ésser,
deixant-me nu, plà,
sol i sense fe
en una platja a trenc d’alba,
en un eixut torrent
on abans corria, inquieta, l’aigua
refrescant la vida al seu pas.
En una terra erma,
antic niu de vida lluenta i colorida.

Una sola llàgrima,
condemnada a caure i a morir.
Amb el seu naixement
mor la meva veu
i caic, presa de la pluja,
empès per la força de la por,
de la por de no sentir-te,
de la por de ser el motiu
que alimenta el teu plor.

DE TORNADA

2007-10-16T14:42:00.006-07:00

De tornada, lentament cap a un racó,
vaig poc a poc desant tot allò ja passat.
Faig lloc en el breu horitzó,
a tot allò que he de viure,
a totes aquelles coses,
petites i grans,
clares i fosques,
intenses i superficials,
a les que jo torn,
a les que jo m’ofereixo de nou.

Ansiós, imaginant aquell racó,
desancorant d’un mar dens,
tèrbol i complicat,
esper arribar a un mar lleuger i familiar.
Aquell mar que, onada a onada
m’ha vist crèixer,
que, onada a onada, m’ha empès
a navegar pels incerts oceans del temps.

De tornada, lentament cap a casa,
entenc que voltant aquesta illa
hi ha un mar acollidor,
on sempre hi haurà una altra onada
que m’empenyi gratament,
on sempre podré tornar
un cop més,
a mullar-m’hi, cansats,
els peus de caminar.

DE TANT EN TANT

2007-10-16T14:42:00.005-07:00

De tant en tant voldria empènyer-te
per l’abisme de la ignorància,
per veure’t caure al fons de l’oblit,
entre negres boires d’un estiu massa madur,
esverat de tantes càlides onades.
Voldria tancar-te en aquell calaix inabastable,
cansat ja de tant badallar,
i no reconèixer-te com a meu,
com si no fos jo el pare d’aquest fill il.legítim.
El pare d’aquestes paraules orfes de seny,
copsades de malesa.

M’arrepenteix cada vegada
que una tarda avorrida m’atrapa,
i em fa trescar en el sac dels records.
Perquè topo amb tu i em cremo els dits,
m’encenc en flama viva
per l’espurna que un dia vaig encendre
qui sap si per por… o per amor.

ON ELS HOMES S'ATUREN

2007-10-16T14:42:00.003-07:00

…aquest fum als ulls
m’empeny a tocar terra
amb dos mans i dos peus,
amb el cos de ferralla.
A trobar el meu lloc
dins d’aquest frágil desordre,
sense gratituts.
Sense eufemismes.

…aquesta nit freda que és la vida
només acull a aquells
que ja saben acollir-se.
Que veuen el camí
on els homes s’aturen.

…aquesta espatlla bruta
-reflexe de caigudes-
m’assenyala en el manat,
com aquell que neix i mor,
incapaç per naturalesa.

I

2007-10-16T14:42:00.001-07:00

Per què no ser pinzell,
a l’ampar de la teva mà,
fidel al desig dels teus dits de fum,
i esclau dels somnis que anyores?

Lentament descobrir-te,
suaument adinsar-me
en el frenètic terratrèmol,
del teu pensament satisfet.
Del teu gest desenfadat.

II

2007-10-16T14:41:00.004-07:00

Per què no viatjar,
on es fonen cel i mar,
i descobrir que és allà,
en la immensa besada,
on neixen i moren els dies?

Més amunt, al cel obert
el sol em guia.
Amb rajos de claror
silenciós presagia
aquell somni esperat:
obrir els ulls acompanyat,
L’alba i tu, al meu costat.

ELS ESTELS

2007-10-16T14:41:00.003-07:00

Els estels giravolten,
gràcils sobre els caps,
-potser encara no ho saps-
però de vegades ens escolten.

Fixament miren als ulls,
llunyans cap a l’infinit,
com si algú els hagués escrit,
amb certesa, sense embulls.

El cel guia les persones,
-les dolentes i les bones-
cap a les seves pregàries,

copsades de llunyana incertesa.
Que entre cel i terra compresa,
la raó de vides precàries.

TAN LLUNY

2007-10-16T14:41:00.001-07:00

Tan lluny com et sento avui,
o tan fugitiu de mi com et sents.
No importa el camí ara,
tan lluny com el cel blau.
Traçat per sobre del no res
segueixes el pas furtiu,
el del boig que cega i calla.
El camí que voreja el cor
d’aquell que espera una trucada.

Tan lluny. Tan lluny que no et veig.
Tan lluny que sembles una ombra.
Tan lluny que no sé si encara hi ets
sota aquests grisos núvols
que ploren amb mi la teva absència.

A PROP TEU

2007-10-16T14:40:00.006-07:00

Tornaré sempre a buscar-te,
quan no et senti demanar-ho.
Quan l’ajut sigui per tu,
blau del cel en tarda grisa,
el gest amic de l’abraçada.

Per tú sempre un forat,
un segon, una paraula.
Al teu abast el meu fanal,
el meu bot, la meva barca.

I al teu cap una esperança,
-res més lluny de la recança-
dur la vida ansa per ansa.

A Jason B. SM.

CEL OBERT

2007-10-16T14:40:00.005-07:00

Jo no crec en il.lusions,
ni en falses profecíes.
Crec en tú i crec en mí:
i tots dos junts al pas dels dies.

A DARRERA LA PORTA

2007-10-16T14:40:00.003-07:00

A darrera la porta
no cal veure-hi l’ostentós,
el del.liri possessiu,
o el goig de veure el sac com vessa.
El caramull avariciós
buit de gestos, de paraules,
el pit no m’infla.

A darrera la porta,
tinc ben clar el que ansio trobar:
Jo, tú, i tots els que volem.
Res més que un aire fresc,
un cel blau,
i una mà per agafar-te.

BREU TEMPESTA

2007-10-16T14:40:00.001-07:00

Ara tot serà més clar,
després d’aquesta breu tempesta.
Després de perdre-ho tot,
despullat com un arbre
ancorat en la tardor.
I de cop tornar a pensar:
“quan certa és l’existència!”.
Per així reprendre i aprendre
a atresorar de bell nou.
A perdre el vici d’enuitjar-se,
sense angúnies, sense pors,
i viure clar. Encara més clar!
Com la llum que cada dia
eixuga el teu bell rostre.
Com l’aire sil.lenciós
Que poc a poc infla el teu pit.
A estimar el calor que t’abraça,
i a estimar el fred que et fa estrèmer.

Ara tot serà més clar,
Després d’una breu tempesta.
Perquè de tant en tant els núvols cauen
foscos sobre els ulls,
i entel.len els tresors
més purs dels nostres dies.

ALLÀ

2007-10-16T14:39:00.003-07:00

Pel camí estret i tardà,
fins al punt més allunyat,
on les nits i les vergonyes
cauen tard, a darrer hora.

Allà el silenci és la resposta
quan -estrident i pesat-,
com una bèstia l’enrenou
mostra feroç les seves dents de trò.

Allà puc. Llençar-me al no res,
sense cordes, sense rems,
al gaudi fons de la ingravidesa,
en el si de l’espai més pur.
Sense pors ni desenganys,
sense cares de tardor.

Fins al punt més allunyat,
On els dies i les hores
no són per mí
més que música de fons.

ENYOR

2007-10-16T14:39:00.001-07:00

Sempre penso, cap al tard
què deus fer a aquestes hores.
No sé si vens o si vas,
si rius o si plores.
En qui penses o amb qui raus.
No sé encara si m’anyores.

Tal vegada passaràn
aquests dies de penyores.
Tal vegada oblidarem
dues vides somiadores.

FINS QUE TU TORNIS

2007-10-16T14:38:00.005-07:00

El temps buit farà palèses,
a les nits més agraïdes,
a les hores consumides
que hem passat sens ningú més.

Els d’ara no són germans minuts.
Aquells moríen en el teu parlar,
sense més motiu que admirar
els teus gestos, bells, detinguts.

Com un arbre en la tardor,
sense tú, em fereix el fred,
sense tú, trist i orfe de color.

Com una llavor en l’hivern,
clos fins que tú tornis, sóm etern.
Per esclatar de vida, de color.

QUAN TORNEM

2007-10-16T14:38:00.003-07:00

Quan tornem per fi, vençuts, al paratge blanc
tal vegada no hi seran, aquelles ombres de savina.
I els darrers rajos tèrbols de llum grisa
es perdran per sempre dins l’asfalt.

Tal vegada la terra roja que corre per venes pageses
hagi enfosquit amb olor de quitrà.
I aquell torrent de canyes verdes serà el record
d’un miratge, d’aquells vells dies de pau.
D’aquells vells dies, quan encara el seny
era ferm als caps, i el cor illenc bategava.

Tal vegada quan tornem haurem de plànyer
el temps que hem estat lluny dels camps paredats.
I els ametllers viuran porucs, a la vora del camí,
mostrant amb força les darreres flors blanques.

Tal vegada ens caigué la raó
a la mar blava que ens dóna la vida.

CAFÈ

2007-10-16T14:38:00.001-07:00

Fumeja un cafè entre un munt de papers,
quan perdut entre les xifres recordo de sobte
tot allò del temps perdut…
i penso que el més intens d’aquesta tarda
potser siguin les besades
amb que estimo aquesta tassa.

DE VEGADES PARAULES MEVES

2007-10-16T14:37:00.005-07:00

De vegades paraules meves no volen veu.
Senten vergonya de ser escoltades,
I orfes de so proclamen el mut plaer
que els dóna no ser mai pronunciades,
no ser revelades, profanades…
Celebren seguir dissoltes entre somnis,
records, derrotes i –algunes- victòries.
Celebren que mai moriran a l’oïda.

Clouen en si mateixes amb força,
i amb les galtes vermelles,
per evitar la mort en una gola,
fosca i càlida assassina.

Algunes paraules no volen veu,
perquè estimen massa l’autoestima.

SOL SOTA EL CEL

2007-10-16T14:37:00.003-07:00

Cruïlla de camins que rebrega al meu davant.
Sé on sóc, i sé on és el meu vell punt de partida.

Revisc i em fereixen aquells mots de derrota,
que van cruixint al terra, vora meu a cada pas.
I totes aquelles portes -mai obertes i mal obertes-
són cicatrius que retronen des del passat.

El dubte és com un amant que prostitueix la consciència.
I en la foscor esprem les seves carns tendres,
crema les arrels fràgils i joves dels cabells.

Cruïlla de camins que rebregues al davant,
ets un dilema que em fereix i que em llastima,
que em despulla cada nit, sol sota el cel.

ESTIMO, VISC

2007-10-16T14:37:00.001-07:00

Estimo la ràbia amb que m’enveges,
Perquè s’endinsa en mi com l’estilet en el fetge.
Perquè m’escriu el missatge més valuós i més cru.

Estimo el montant de mentides del teu haver,
perquè el patrimoni de la fal·làcia ens dóna vida,
ens nodreix del fruit amarg de la raó.
I ens empatxa d’existència fins al mal de cor.

Estimo l’amor, i estimo la ràbia.
Estimo també la meva amiga enveja.
Estimo veritats, estimo mentides…
Estimo allò que porti vida, allò que dolgui!

TANT SOLS SÉ

2007-10-16T14:36:00.002-07:00

Tant sols sé que el camí és dur,
fred i llarg com una nit d’hivern.
tant sols sé que el fort embat,
de la costa del temps,
retura la meua feble nau
que lleu i constant
enyora arribar a bon port.

Però sé també,
que al final del camí trobaré terra ferma,
onírica veritat,
efímera permanència,
palpablé il·lusió en ment d’un infant inexpert,
que fortament abraçaré.

No sé per quant de temps,
no sé quan durarà,
ni tant sols quantes tempestes resistirà
el prim canyís de la meua paciència.
però prefereix vagar en la còmoda incertesa
que caminar fermat al marcat destí.

NO PERDIS EL CAMÍ

2007-10-16T14:36:00.001-07:00

Mentre caiguin els dies,
com ínfimes gotes d’una pluja
que poc a poc m’inunda.
Mentre aquest oceà de paraules
segueixi batent amb força
el pi de fonda arrel.
Jo seré oberta mà,
vent al teu favor.

Mira el cel,
enfonsa la mirada entre les boires
i busca la única raó:
que no hi ha més futur que el present que respiram,
fresca i humida terra on perpetrar la petjada pròpia,
i que cada full que cau
no serà fruit perdut,
sinó fèrtil niu de joves il·lusions.

Molts estels han caigut,
moltes lletres s’han cremat.
Tot i això, amic,
no perdis el camí,
no deixis de cantar
la cançó del teu parèr.

TARDA D'ESTIU

2007-10-16T14:35:00.001-07:00

Passà ella pel meu davant,
quan caigué la densa pena,
que així com una condena,
em fa viure esperant.

Bategà trist el meu cor,
no tornava aquell aroma
de verdor i fresca poma,
tot s’omplí de buidor.

Corregué feixuc l’estiu,
pesat i lleig el minuteig,
sense caliu de sentir-me viu.

Vetlla fort, vent de llebeig,
un mirall d’aigua de riu.
Tota la vida per trobar-te, oreig.