CONFÚS

Així com una sola lletra
en un món de paraules,
veig passar els diàlegs
llargs, forts
i amb un ordre incomprensible
que em fa sentir com aquell apòstrof
que no troba lloc en un mot sense vocals.

Camin i veig,
compar i decideix.
barreig blancs i rojos,
verds i blaus,
però només arribo,
un i altre cop,
al negre to del desencert.

Si un dia em cridau,
diré que no hi som.
Estaré esperant, ansiós,
La paraula camí.

PETIT BOCÍ

Petita però ferma,
sures càlida entre germanes.
Arrecerada d’un ràpid món
bategues al ritme d’una mansa gaita,
ofegant ses presses,
aturant es temps
entre nues cales i verges fonts.

Viva però malalta,
sotmesa a sa virica riquesa,
a sa febre des ciment,
crides, corres, demanes ajut,
muda per un silenci pagat.

Petita però ferma,
viva però malalta,
nit i dia tempestuosos,
orígen i destí
des nostre tranquil viatge.

PRESA DE LA PLUJA

Una sola llàgrima,
filla exiliada dels teus ulls,
abandonada, sola,
condemnada a recórrer
el més suau dels camins,
basta per a ferir-me.
Per ofegar la més càlida foguera.
Per enfosquir el més clar dels matins.
Per deixar-me impassible
davant la més bonica albada.

Filla exiliada dels teus ulls
que, com una forta pluja
enfonsa un castell de sorra,
refugi del meu ésser,
deixant-me nu, plà,
sol i sense fe
en una platja a trenc d’alba,
en un eixut torrent
on abans corria, inquieta, l’aigua
refrescant la vida al seu pas.
En una terra erma,
antic niu de vida lluenta i colorida.

Una sola llàgrima,
condemnada a caure i a morir.
Amb el seu naixement
mor la meva veu
i caic, presa de la pluja,
empès per la força de la por,
de la por de no sentir-te,
de la por de ser el motiu
que alimenta el teu plor.

DE TORNADA

De tornada, lentament cap a un racó,
vaig poc a poc desant tot allò ja passat.
Faig lloc en el breu horitzó,
a tot allò que he de viure,
a totes aquelles coses,
petites i grans,
clares i fosques,
intenses i superficials,
a les que jo torn,
a les que jo m’ofereixo de nou.

Ansiós, imaginant aquell racó,
desancorant d’un mar dens,
tèrbol i complicat,
esper arribar a un mar lleuger i familiar.
Aquell mar que, onada a onada
m’ha vist crèixer,
que, onada a onada, m’ha empès
a navegar pels incerts oceans del temps.

De tornada, lentament cap a casa,
entenc que voltant aquesta illa
hi ha un mar acollidor,
on sempre hi haurà una altra onada
que m’empenyi gratament,
on sempre podré tornar
un cop més,
a mullar-m’hi, cansats,
els peus de caminar.

DE TANT EN TANT

De tant en tant voldria empènyer-te
per l’abisme de la ignorància,
per veure’t caure al fons de l’oblit,
entre negres boires d’un estiu massa madur,
esverat de tantes càlides onades.
Voldria tancar-te en aquell calaix inabastable,
cansat ja de tant badallar,
i no reconèixer-te com a meu,
com si no fos jo el pare d’aquest fill il.legítim.
El pare d’aquestes paraules orfes de seny,
copsades de malesa.

M’arrepenteix cada vegada
que una tarda avorrida m’atrapa,
i em fa trescar en el sac dels records.
Perquè topo amb tu i em cremo els dits,
m’encenc en flama viva
per l’espurna que un dia vaig encendre
qui sap si per por… o per amor.