Passà ella pel meu davant,
quan caigué la densa pena,
que així com una condena,
em fa viure esperant.
Bategà trist el meu cor,
no tornava aquell aroma
de verdor i fresca poma,
tot s’omplí de buidor.
Corregué feixuc l’estiu,
pesat i lleig el minuteig,
sense caliu de sentir-me viu.
Vetlla fort, vent de llebeig,
un mirall d’aigua de riu.
Tota la vida per trobar-te, oreig.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada