Ara tot serà més clar,
després d’aquesta breu tempesta.
Després de perdre-ho tot,
despullat com un arbre
ancorat en la tardor.
I de cop tornar a pensar:
“quan certa és l’existència!”.
Per així reprendre i aprendre
a atresorar de bell nou.
A perdre el vici d’enuitjar-se,
sense angúnies, sense pors,
i viure clar. Encara més clar!
Com la llum que cada dia
eixuga el teu bell rostre.
Com l’aire sil.lenciós
Que poc a poc infla el teu pit.
A estimar el calor que t’abraça,
i a estimar el fred que et fa estrèmer.
Ara tot serà més clar,
Després d’una breu tempesta.
Perquè de tant en tant els núvols cauen
foscos sobre els ulls,
i entel.len els tresors
més purs dels nostres dies.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada